Fa poc més de dos anys vaig conèixer a una persona que faria canviar la perspectiva dels meus pensaments.
Demà farà un any que la vaig perdre, recordo aquell dia com si fos avui, encara que ara aquells dies estan més lluny.
No he oblidat ni un segon que vam passar juntes, ni els dolents ni els bons moments, que bon ser molts.
Dels mals moments recordo la teva força, les teves ganes de viure, les abraçades, les passejades per l’hospital parlant de tonteries i de no tant tonteries, recordo que un dia hem vas dir: “Gemita, això que m’està passant és tant fort que tothom hauríem de viure un cop a la vida, es algo bestial”. L’últim dimecres que ens vam veure no vam parlar, nomes vam creuar dues frases i ens vam agafar de la mà, va ser el nostre comiat, en silenci, ja ens ho havíem dit tot.
I els bons moments, les excursions a la muntanya, el concert de Jeason Mars, els sopars, els consells, les confidències, el viatge a l’Índia, el curs de reiki, els plans de futurs viatges, la Mireia, la Sarah…
El meu viatge, my sweet dream, l’estic vivint perquè un bon dia vaig decidir fer-lo, però amb la teva vida, la teva malaltia i la teva mort vaig aprendre el valor de la vida i el valor d’estar avui aquí i ara i tenir salut o no tenir-la. Why not? Per que no córrer “riscs”, per que no complir somnis, s’ha d’intentar, hem de perseguir el que volem.
Judith gràcies per haver format part de la meva vida, portaré sempre el teu feliç record dins el meu cor. T’estimo Jud.
