Fa uns dies que m’apareixen flashs a la ment, no
entenia per que i ara ho se. El meu subconscient m’està recordant que s’apropa
l’aniversari de la teva mort. La paraula aniversari s’associa a celebració i
alegria. No és el cas.
Es va apropant aquest dia i he fet balanç des de
que et vaig conèixer fins al dia d’avui.
Durant molts anys vas ser únicament la germana de
l’Irene fins que un bon dia els nostres camins es van creuar.
Teníem alguna cosa en comú, viatjar. I varem anar a
l’Índia. La nostra amistat es va fer forta i varem descobrir que teníem moltes altres
coses en comú.
I també varem fer plans... al 2010 volíem encaminar
la nostra propera aventura a Sud-àfrica, aventura que mai podríem realitzar.
En mig d’una vida jove va arribar el càncer,
justament el teu va tenir que ser un que no tenia marxa enrere.
Durant aquells mesos el meu àngel hem va protegir i
hem va ajudar a acompanyar-te tot el que vaig poder.
La meva part racional sabia que hi hauria un punt i
final imminent, sabia que t’estaves morint, sabia que arribaria un dia que ja
no et tornaria a veure MAI MES.
Et miro en aquesta foto i m’estàs tocant però mai
més et podré sentir a prop, et puc parlar però ja no hem contestes, el temps
s’ha anat interposant i cada cop estàs més lluny.
Mai t’oblidaré però no et recordaré per sempre. No
puc plorar per sempre les morts de les persones que vaig estimar sinó ¿quin
sentit tindria la vida? Tindria massa pena.
Amiga, hem vas ensenyar que els tenies molt ben
posats i que vas lluitar pel que creies.
Sé que si hem veiessis plorar per tu hem diries: “Gemita
xata, va posat les piles que això no pot ser”.
Ara sóc una mica hipocondríaca i hem fa por la
mort però tinc les piles carregades a tope i sé que qualsevol cosa que desitgi
amb tot el cor es complirà. Gràcies Jud per haver-te creuat a la meva vida.
